La lluna de gel
Primera edició març 2011
Editorial Barcanova
Premi de narrativa juvenil Barcanova 2010
La protagonista d’aquesta història, la jove Ileana, ens explica mitjançant un flashback, d’una manera intensa i viva, els seus orígens en un poble de la regió romanesa de Moldàvia, la més pobre del país. Amb només catorze anys els seus pares l’envien a treballar a Bucarest, ja que no la poden mantenir. Un cop allà intentarà fer realitat el seu somni de ser model però enlloc d’això caurà a les garres d’una xarxa de prostitució.
(Llegeix els primers capítols)
LA LLUNA DE GEL
1)
Em dic Ileana Ionescu i vaig néixer fa vint anys a Grivita, un petit poble de la regió de Moldàvia al nord-est de Romania, la regió més pobre del país i, potser, de tot Europa. Una terra inhòspita i salvatge habitada pels llops i els óssos. Tan inhòspita i tant salvatge que quan arriba l’hivern alguns pobles queden incomunicats entre si ja que els camins que els uneixen es converteixen en rius de fang, assequibles, només, pels carros tirats per cavalls. La meva terra és més que bella, és preciosa, tot i que només la retinc des de la llunyana mirada de la nena que allà vaig ser. La meva terra és, a més de preciosa, pobre, la que més, i per això mateix vaig haver de seguir el camí del meu germà Georges i anar-me’n amb ell a Bucarest quan només tenia catorze anys. Des d’aleshores no he tornat a trepitjar Grivita ni a veure els meus. Es podria dir que la família al complert només vam conviure el primer any de vida del menut de la casa, el Traian. Tinc, a més del Georges i el Traian, dos germans més, el Burcea i la Lavinia. Ella, a més de meva germana és la meva millor amiga. Quan vaig marxar de Grivita el Georges tenia vint anys, el Burcea setze, la Lavinia quinze, el Traian sis i jo, com he dit abans, catorze. Els meus pares es dedicaven a l’agricultura i pasturaven també un petit remat d’ovelles que ens tocava munyir a la Lavinia i a mi. Era divertit. Sovint anàvem a Galati, la ciutat més important dels voltants, a vendre al mercat els formatges que fèiem a casa i a portar de tant en tant algun anyell al carnisser. Quan això passava el pare es posava molt content. Vendre un anyell suposava rebre un bon feix de bitllets. Un dia vaig atrevir-me a preguntar que com era que no en criàvem més, que per què no ens compràvem un remat més gran. El pare em va contestar que com podria mantenir-lo fins que les ovelles ens donessin fruit per vendre, i m’ho va dir com enfadat, així, que com pensava mantenir-lo com si el remat més gran ja fos un fet i jo n’hagués de tenir cura. M’ho va repetir tres vegades seguides i jo gairebé em vaig posar a plorar. El pare quan s’enfadava pegava. Vaig recordar que érem pobres i me’n vaig adonar que per deixar de ser-ho també faltaven diners. Per això va marxar el meu germà Georges a Bucarest quan només tenia quinze anys, pels diners. A casa no en teníem i si no vam arribar mai a passar gana va ser gràcies a la carn que portaven quan anaven a caçar. Conills, llebres, perdius, becades i algun senglar. Els pares m’explicaven que en temps de Ceaucescu, el dictador, prohibia caçar a la gent dels pobles, només tenien dret a caçar els alts mandataris del partit comunista, polítics, amics i ell mateix. Romania era un gran vedat de cacera privat en mans dels més poderosos, i a aquells que necessitaven de la carn per menjar i no passar gana se’ls castigava amb presó si gosaven a disparar un sol tret. Malgrat tot, ni el pare ni l’avi van deixar de caçar ni un sol dels dies que en Ceaucescu va governar. Recordo la lluïssor en els ulls de l’avi Nicolai quan ens explicava aquelles anècdotes de quan eren a prop de ser enxampats i com s’escapaven dels guardes. Crec sincerament que per a ells, fer-ho furtivament, era precisament la part més divertida del joc. L’avi un dia ens va dirigir unes paraules a taula que ho certificaven. Ens va dir que en cas de no patir la necessitat de la carn de la cacera per omplir l’olla, ell hauria anat a la muntanya de totes formes, que cada vegada que s’emportava una peça que era possessió del dictador ell se sentia magnificat perquè era la manera de recuperar tot allò que ell ens havia pres. Quan l’avi deia que se sentia magnificat a mi em feia gràcia la paraula i el to com la pronunciava. Mag-ni-fi-cat. Jo no ho sabia que el Ceaucescu ens havia pres res. Jo era petita i no n’entenia de política, per això quan vaig preguntar que què ens havia robat, el meu germà Georges va donar un cop de puny damunt la taula i va dir que ens havia robat la dignitat. Encara ho vaig entendre menys.
A casa mai vam arribar a passar gana, però els diners no donaven per a res. Quan la mare anava a comprar sempre arribava queixant-se que no els havia pogut estirar prou. Jo no ho sabia que els diners es poguessin estirar ni poc ni molt, i per això em vaig guanyar una bona allisada el dia que vaig trencar un bitllet d’un leu* intentant-lo estirar. La mare no m’havia pogut comprar els colors que necessitava per a fer un treball de l’escola, i com que jo sabia on guardaven els diners vaig intentar estirar el bitllet. Crec recordar que quan va passar això jo no tenia ni deu anyets, el Traian encara no existia i ho recordo prou bé perquè el pare em va fer estirar sobre la seva falda i em va picar amb la corretja. Em vaig fer un fart de plorar, vaig plorar tant que em vaig fer pipí al damunt. Aquell dia vaig encetar la por que encara ara no m’ha deixat. No ho va tornar a fer més. Prou vaig procurar no tornar-lo a fer enfadar i des d’aquell dia només m’ha tocat alguna que altra bufetada. De part de la mare també, ella també en sabia de picar. La mare vivia en un estat com d’amargada les vint-i-quatre hores del dia, amb el cabell embolicat sempre dins del mateix mocador i la mateixa bata. Els ulls enfonsats, i la pell de les galtes i de sota el pap esquerdada com si tingués mil anys. La mare era jove però no ho semblava. Difícilment puc recordar-li una sola rialla. Ella es deia Maria, com la verge. A casa
*El leu és la moneda oficial Romanesa, malgrat que Romania va ingressar a l’UE el 2007 no es preveu que l’euro la desplaci completament fins el 2014. Existeixen bitllets d’un leu, de 5, de 10 i de 50 lei. (Lei és el plural de leu)
érem molt d’anar a missa, però jo ja fa temps que vaig deixar de resar. Nosaltres som cristians ortodoxes, que és la religió majoritària al meu país. Recordo especialment aquell dia que em vaig quedar mirant-li la panxa.
Ella em va tornar la mirada i, enmig d’una cosa semblant a un somriure, que més aviat semblava una ganyota, em va dir que aviat tindria un germanet. Jo era molt petita quan va passar això però me’n recordo perfectament. Aquella era la millor notícia del món i la prova que Déu escoltava les meves pregàries, a la fi deixaria de ser la petita de la casa i passaria a ser la germana gran per a algú. Estava molt contenta però no em vaig atrevir a expressar-ho. Jo, quan va passar això que conto, ja vivia amb la por i per això vaig estar-me de mostrar-me tan contenta per fora com em sentia per dins. A casa feia temps que hi havia més males cares que les que la pobresa ens provocava de costum. No vaig trigar gaire a lligar caps i a fer-ne responsable a l’estat de la mare, vaig començar a entendre converses que havia pescat i que fins llavors no li trobava significat, frases com ara “com ens ho farem,” “una boca més per alimentar”, “no ens en podem fer càrrec”, i coses per l’estil. També va començar a sonar amb insistència allò que el Georges deixés l’escola i es busqués una feina. Vaig entendre de cop i volta aquells misteriosos viatges a Galati i als pobles del voltant, i aquella dèria que els havia entrat de posar al primogènit a treballar. No, no vaig felicitar a la meva mare quan vaig descobrir que portava un nen dintre seu i fins i tot jo mateixa vaig acabar sent còmplice de les seves preocupacions.
Com ens ho faríem amb un més a casa si ja no hi cabíem i els diners no es podien estirar?
2)
Al meu país és obligatori anar a escola fins els disset anys, malgrat tot no existeix cap política estricte de compliment de la llei. Les prioritats del país, i de les famílies, estan pel damunt. L’escola és de franc fins als catorze i suposo que aquesta deu ser la barrera que marca el límit de la tolerància. De la gent de casa, que jo sàpiga, ningú ha passat d’aquest tall. En Georges va ser el primer que van treure. Al Georges no li agradava anar a escola, a més, era un revolucionari. Sempre es queixava que nosaltres, o sigui els germans, havíem de fer la feina dels petits i la dels grans, ja que anar a escola no ens eximia de treballar o bé a casa o als camps. Es barallava molt sovint amb els pares per aquest motiu, i per això ens buscava com aliats. Junts farem valer els nostres drets, ens deia. Jo gairebé no sabia què era un dret i, a més, li tenia por al pare. Tots li teníem, tots menys el Georges, per això quan el van posar a treballar en aquella granja de porcs a Tecuci la relació pare i fill va entrar en una espiral que no podia acabar bé. De cap de les maneres. En Georges havia de matinar més que el sol. Un veí que treballava a Ivesti el portava cada matí amb carro fins a l’estació més propera, que estava allà, per d’aquesta manera agafar el tren cap a Tecuci. A la tornada feien el mateix. Això dia rere dia. En Georges arribava cansat, brut i amb fortor a porc que deixava per tota la casa, cobrava poc més de dos-cents rons mensuals, i a més l’obligaven a deixar-los tots a casa. Un revolucionari com ell no podia permetre que aquella situació s’allargués més del compte i no ho va fer. Un dia, quan el Traian tenia poc més d’un any, l’avi Nicolai ens va dir quan vam seure a taula a esmorzar que el Georges se n’havia anat, que s’havia acomiadat de tots nosaltres amb una nota i que havia marxat per fer fortuna. Va afegir que quan això passés que no s’oblidaria de la família i ens enviaria diners. La mare es va fer un fart de plorar, però en canvi el pare i l’avi van aplaudir aquella decisió. Van arribar a dir que el Georges era un noi fort i amb temperament. Un heroi. Curiosament el Georges va complir la seva paraula i no va trigar a enviar-nos diners. Quan va passar això que conto, el Georges tenia quinze anys i jo nou, i per a mi ell era alguna cosa més que el germà gran. Era el meu aliat. El meu i el de la Lavinia. Sempre ens defensava del pesat del Burcea posant ordre i justícia entre nosaltres. A vegades, només amenaçant-lo que li diria al Georges ja n’hi havia prou perquè ens deixés en pau. Ell era el nostre protector, però si el nostre protector no hi era, què seria de nosaltres? El Burcea era un brètol de cap a peus, era més que això, era mala persona, i si ningú el lligava curt la nostra vida podia acabar sent un infern. Com si em llegís els pensaments, recordo que el Burcea em va dirigir una mirada diabòlica quan l’avi ens va explicar això que el Georges havia marxat de casa. Es podria traduir, aquella mirada, com un advertiment a la Lavinia i a mi per a què ens preparéssim. El Burcea ens obligava a fer les seves feines i si no ens pegava, ens emprenyava tant com podia, sempre volia jugar amb les nostres coses, es posava dins del nostre llit, ens tocava el cul, i tantes malifetes més que no sóc capaç d’enumerar. A casa tots els germans dormíem a la mateixa cambra. Sovint encara hi penso. La llum entrava per una mansarda sense porticons just damunt del meu cap. Només obrint els ulls contemplava els estels i podia jugar amb la lluna. A la Lavinia i a mi ens agradava imaginar-nos que hi vivia gent. Ella deia que portaven patins perquè la lluna estava tota feta de gel, i vam prometre que un dia hi pujaríem a patinar amb ells. Aquella habitació feia una olor especial, com d’espígol. L’avi Nicolai deia que era l’olor de la iaia. A mi m’hauria agradat molt conèixer-la i ensumar-la. La Lavinia i jo dormíem en el llit gran que havia estat dels avis i quan m’adormia amb aquella olor pensava que ella era amb nosaltres. El Georges ho feia en un llit individual i el Burcea en un matalàs al terra. Quan el Burcea començava les excursions furtives al nostre llit només havíem de cridar al Georges perquè s’aturés. L’endemà, però, quan el Georges no hi era, ell ens acusava d’espietes i ens pegava. Quan arribava el Georges corríem a dir-li i llavors era ell qui repartia llenya. Es barallaven però el Georges era més fort, molt més fort. Quan es barallaven sempre acabava intervenint la mare, els agafava a tots dos per les orelles i els posava a fer sabó. Fer sabó era una feina molt dura. Es fa amb greix i amb un polsim que venen que quan ho barreges amb sal i aigua es posa a bullir. Fa molta pudor i pica als ulls. S’ha de remenar sense parar fins que es barreja tot bé amb el greix i després coure-ho fins que queda espès. A ningú li agradava fer sabó. Crec que quan s’acabava i era menester fer-ne més, la mare s’esperava que els nois es barallessin per no haver-ho de fer ella. A mi mai em van posar a fer sabó. Quan el Georges va marxar la feina va recaure, sempre com a càstig, al Burcea, ja que com molt bé em temia ell va trobar via lliure per fer-se l’amo de l’univers, del nostre univers. Ens emprenyava, ens escopia i ens pegava fins que la mare, o el pare o l’avi Nicolai intervenien. Les bufetades que rebia, però, no eren obstacle per aturar les seves trapelleries, era com si tingués un dimoni dins que no podia controlar. Ell sabia que rebria. Ell sabia que acabaria amb el cul escaldat per la corretja del pare però ni així se’n podia estar. Crec que ens odiava a la Lavinia i a mi. No ho puc entendre de cap més altra manera. La primera nit que vam passar sense el Georges ell es va fer l’amo del llit dels avis. La Lavinia s’hi va voler resistir però el Burcea la va fer fora a puntades de peu. Jo me’n vaig anar al matalàs del terra sense protestar i vaig passar molt de fred, tant que vaig acabar dormint com sempre amb la meva germana, trobava a faltar la seva escalfor, i ella la meva també. Dins de casa gelava i ens n’anàvem al llit vestits. Vam haver de dormir mig de costat per poder cabre al catre del Georges. L’endemà vam anar a queixar-nos a la mare i així vam tornar a recuperar el nostre llit. Però la guerra mai s’acabava. Ell sempre tornava a la càrrega, incansable. En Burcea va ser el meu pitjor malson a Grivita i la fugida del Georges el pitjor record.
Vam trigar cinc setmanes a saber res d’ell. El pare no es cansava de repetir que segur que estava bé, que el Georges era un paio fort i que se sabia espavilar solet. La mare, però, com que no pensava igual, no deixava de plorar. Era ben bé una ànima en pena. La Lavinia i jo intentàvem consolar-la prometent-li que nosaltres mai marxaríem del seu costat, però res la va fer tan feliç com el dia que vam rebre la seva carta des de Bucarest. A la carta ens explicava que estava molt bé, que havia trobat feina i una habitació a un pensió molt barata on s’hi menjava bé i no hi passava fred, i que aviat ens podria enviar diners. Dues setmanes més tard van arribar els diners. Dos-cents rons. La mare li va respondre a la mateixa adreça del remitent i ens va fer afegir-hi unes lletres a nosaltres. El Burcea ho va fer a la força, en canvi la Lavinia i jo teníem un munt de coses per explicar-li però ho vam haver de resumir amb un “et trobem a faltar i petonets”. La mare no em va deixar posar que el Burcea no feia gens de bondat. D’aquesta manera em vaig començar a acostumar a tenir un germà per carta, ja que quan em vaig anar fent gran la correspondència va esdevenir privada entre nosaltres. Entre ell, la Lavinia i jo. Nosaltres dues érem com si fóssim bessones, tot ho fèiem plegades i aquell intercanvi de cartes amb el Georges també. Mica a mica ens vam anar acostumant als canvis: a haver de viure sense el Georges, a tenir cura del petit Traian i a suportar al pesat del Burcea, i veient com n’estaven d’orgullosos a casa pels diners que enviava el Georges, un dia, quan estàvem asseguts a taula, vaig prometre que quan fos gran faria el mateix. El pare em va respondre que el que havia de fer era buscar-me un bon marit. Però jo volia viure per sempre més al costat de la Lavinia, i la Lavinia amb mi, i és clar, allò d’un matrimoni que ens separaria no entrava en els nostres plans. Vaig creuar una mirada amb la meva germana per tranquil·litzar-la i ella em va somriure. No, no ens separaríem mai, teníem el pacte de fugir juntes a la lluna i patinar sobre el gel. Jo el pensava complir.
